Cengil, Lecup: Cossos Residuals
Un viatge visual pel cos postorgànic i les restes de la identitat
Cengil, Lecup: Copos Residuals, 2 — 28 de setembre.
Residual Bodies és una exposició que explora les conseqüències tangibles de la mediació digital sobre les formes humanes i les identitats. A través d’imatges físicament materialitzades —creades mitjançant processos digitals i tècniques manuals tradicionals—, la mostra convida els espectadors a reflexionar sobre els residus que la tecnologia deixa en la nostra percepció del cos i de la identitat humana.
Kutay Cengil presenta una sèrie d’imatges meticulosament detallades, concebudes inicialment mitjançant complexos processos d’escultura digital. Aquestes obres, impreses sobre llenç, representen anatomies híbrides disseccionades que fusionen de manera fluida textures orgàniques i construccions biomecàniques. Cada peça revela una subtil tensió entre allò carnal i allò sintètic, encarnant una estètica alhora tàctil i transfigurada. El suport físic intensifica la trobada amb aquestes anatomies d’origen digital, convidant l’espectador a reflexionar sobre la permanència i fragilitat dels cossos atrapats entre l’evolució natural i l’alteració artificial.
Gabriel Lecup ofereix un contrapunt evocador mitjançant estampacions en relleu, realitzades a mà amb tècniques de gravat tradicionals que reinterpreten imatges generades digitalment. La seva sèrie, inspirada en les primeres representacions visuals de la llengua de signes i reimaginada a través de les distorsions contemporànies de la intel·ligència artificial, és gravada sobre pergamí i posa en relleu les imperfeccions, distorsions i ambigüitats pròpies de la representació digital. La seva obra proposa una reflexió crítica sobre la identitat, la comunicació i la condició humana en una societat cada cop més digitalitzada, aportant una immediatesa física a qüestions de representació tecnològica i distorsió cognitiva.
Comissari (temporal): Stefano Vuga
Cengil, Lecup: Cossos Residual
Kutay Cengil
Kutay Cengil (Turquia, 1987) és un artista 3D i generalista en efectes visuals (VFX) de gran habilitat, reconegut per les seves aportacions a produccions cinematogràfiques i televisives de primer nivell. El seu portafoli inclou treballs en projectes destacats com The Creator (2023), The Batman (2022), Avengers: Infinity War (2018), Dungeons & Dragons: Honor Among Thieves (2023) i la sèrie The Mandalorian.
El seu recorregut professional s’inicia després d’haver completat els estudis a Barcelona, Espanya. Un dels seus primers èxits en l’àmbit de les arts digitals va ser la selecció per part de Pinterest per a una exposició col·lectiva al MoMA de Nova York, posteriorment presentada a l’Art Basel Miami. A partir d’aquí, la seva trajectòria es va desenvolupar a Canadà i Austràlia, on va enriquir i perfeccionar el seu ofici en diverses produccions de gran envergadura (llista completa).
L’estil artístic de Cengil es caracteritza per un disseny minuciós d’estètica sci-fi i biomecànica, amb formes robòtiques i alienígenes d’una bellesa inquietant. Les seves creacions sovint presenten una fusió entre màquina i carn, exoesquelets complexos i anatomies alienes que resulten tan elegants com esgarrifoses. Cada component sembla tenir una funcionalitat biològica, com si cada cable, placa o articulació mecànica hagués estat dissenyada per respondre a una necessitat orgànica.
Tots els elements de l’obra de Kutay Cengil parteixen de la forma, construïda de manera meticulosa mitjançant la manipulació directa de la geometria. Les superfícies es defineixen punt per punt, amb cada bucle i cada extrusió col·locats amb una intenció estructural, mai ornamental. No hi ha dependència de processos generatius automàtics: la topologia es resol manualment, amb una atenció rigorosa al flux, la densitat i la jerarquia interna. Les formes complexes no emergeixen de plantilles predefinides, sinó d’un refinament iteratiu: esculpint, tallant i recomposant fins que la pròpia malla expressa pes, propòsit i història.
La seva aproximació al detall escultòric és tan afegidora com subtractiva. El volum s’extreu progressivament a través del refinament constant: empenyent, estirant, buidant en capes successives. El desgast superficial i la microestructura no es tracten com a decoració, sinó com a narrativa inscrita en la matèria. Una cicatriu, una tensió a la pell, una vora trencada: cada detall és fruit d’una decisió manual, no d’un filtre ni d’un algorisme.
Gabriel Lecup
Gabriel Lecup (França, 1984) és un artista sonor i visual establert actualment a Barcelona. Ha viscut al Nepal, Vietnam, França, Argentina, Bèlgica, Xile i Espanya. Ha cursat estudis en enginyeria de so i filosofia.
La seva obra investiga els mecanismes subjacents en la construcció de la identitat: què vol dir ser algú i no un altre —o no ser ningú? Les seves instal·lacions i performances es presenten com dispositius concebuts per qüestionar, alterar o fins i tot anul·lar la percepció del jo, amb un arrelament profund en la seva infantesa a Àsia i un ús recurrent de la tecnologia en contra d’ella mateixa. Entre les seves temàtiques habituals hi trobem l’autoficció, l’expiació pública, els processos mnemotècnics, el misticisme oriental, la mitologia familiar, la predicció del destí, les permutacions transpersonals i la sublimació cognitiva.
Les seves obres s’han presentat en espais i festivals a l’Estat espanyol, Corea, Bèlgica, Regne Unit, Itàlia, França i Argentina. Ha rebut beques i residències artístiques a Konvent (Berga), Nau Estruch (Sabadell), Hangar (Barcelona), Les Mariniers (Brussel·les) i Trinity Laban (Londres). Paral·lelament, desenvolupa programari per a altres artistes i projectes teatrals, imparteix formació sobre tecnologia i art, actua com a VJ i és cofundador del sistema de projecció immersiva per a l’àmbit sanitari de l’empresa Broomx Technologies.
L’obra exposada de Gabriel Lecup prové de la seva hipnòtica sèrie d’embotits titulada Reducción.
“L’origen de la llengua de signes s’atribueix habitualment al logopeda aragonès Juan Pablo Bonet i al seu tractat de 1620, Reducción de las letras y arte para enseñar a hablar a los mudos (‘Reducció de les lletres i art per ensenyar a parlar als muts’). L’obra incloïa vuit làmines gravades per Diego de Astor que representaven l’’alfabet demostratiu’. Aquestes imatges han estat plagiades, adaptades i traduïdes al llarg dels segles, esdevenint la base del desenvolupament de les llengües de signes a tot Europa.
Quatre segles més tard, variacions d’aquests gravats originals són generades mitjançant intel·ligència artificial, per després ser regravades a mà i estampades sobre fulls de pergamí.
Tanmateix, la IA encara no sap dibuixar mans. Les interpreta i reprodueix com amalgames de carn deformada i apèndixs entrellaçats. Quan aquestes formes es tradueixen a tècniques de gravat del segle XVII, emergeixen anatomies inquietants de monstres i quimeres — una fusió grotesca d’humà i màquina que il·lustra de manera absurda i pertorbadora les teories transhumanistes entorn del desenvolupament exponencial de la IA. Esdevé així un diàleg interespècies entre sords.
Aquest projecte busca contraposar les intencions originals de Bonet —la difusió del coneixement i la inclusió de les minories— amb les implicacions socials de la revolució tecnològica contemporània: l’homogeneïtzació de la realitat percebuda, el reduccionisme, els biaixos en les dades de formació, i la substitució del real pel simulat. Alhora, captura un moment decisiu en l’evolució de la IA: en qüestió de mesos, podríem començar a veure mans perfectament renderitzades amb cinc dits en les imatges generades.” Gabriel Lecup
www.gabriellecup.com/reduccion