Manifest de l’Antropocè: L’Art en l’Era de les Conseqüències

Antropocè: L’Art en l’Era de les Conseqüències

L’Antropocè —una definició convenient forjada per la petjada indeleble de l’ambició humana—, si conserva alguna utilitat com a expressió d’una acció en l’espai-temps, és per servir com un viu testimoni de la nostra arrogància i enginy col·lectius. Potser, desprenent-nos d’aquesta arrogància i admetent com de poc entenem realment —sobre nosaltres mateixos com a individus, com a societats, i sobre el funcionament d’aquest planeta i de l’univers—, podríem eliminar el “drama” de l’enfocament tràgic i catastròfic que ha monopolitzat el discurs. Potser fins i tot és afortunat que aquest terme carregat (Antropocè) no hagi rebut la validació científica estricta de ser classificat com a “era geològica.” Aquesta categorizació podria haver restringit el seu potencial exploratori més ampli.

Si hem de parlar de l’Antropocè, es podria abordar en termes més generals. Es pot acollir com un moment d’acceleració —una acceleració que no és ni totalment negativa ni totalment positiva, sinó simplement una força en moviment. D’aquesta manera, podríem evitar la temptació de caure en afiliacions ideològiques simplistes, deixant espai per a idees que il·luminin en lloc de dividir.

Potser aquest moment reflecteix una realitat en què ens trobem dins d’una era de l’art modelada per l’era de les conseqüències? Aquestes conseqüències, però, podrien ser millor examinades a través de lents de llibertat i obertura absolutes, sense estar entelades per prejudicis o preconcepcions, permetent-nos explorar noves narratives i descobrir possibilitats inesperades.

A mono30, artistes, dissenyadors i creatius són benvinguts a portar la plenitud de la seva expressió als temes que aquest concepte evoca. Dins d’aquest espai modest però ambiciós, hi ha lloc per explorar l’Antropocè a través d’una multiplicitat de llenguatges i perspectives. Sigui quina sigui la disciplina—ja sigui modelada per una tècnica específica, una disciplina concreta o un focus temàtic—cada contribució creativa pot oferir formes úniques d’interactuar amb la noció d’acceleració.

Aquesta acceleració no només toca l’impacte profund de la humanitat sobre el medi ambient, sinó també les maneres en què contínuament ens formem i reformem a nosaltres mateixos. Obre portals a innombrables vies d’exploració: El murmuri de l’ecoansietat sota les fràgils esperances d’escapar de models culturals insostenibles; l’espectre de comunitats desapareixent; la hiperacceleració o fins i tot l’artificialització de l’experiència humana; la naturalesa esquiva de la privacitat; el respecte minvant per la humanitat a mesura que els sistemes econòmics esdevenen més arrelats. El més intrigant de tot, l’emergència de superintel·ligències inorgàniques —formes que, si mai arriben a ser autoconscients, podrien fer que les ficcions especulatives d’avui semblin romànticament ingènues.

Aquest és un temps de dol i de rendició de comptes, un moment per reflexionar sobre la brevetat de la vida i les dinàmiques canviants del que anomenem existència. Però també és, potser, un moment d’esperança radical.

L’Antropocè com a acceleració no és un monòleg ni una lliçó magistral. No busca resolució, ni pretén guarir les ferides d’aquesta “definició convenient.” En canvi, ofereix un espai per qüestionar com podríem narrar o reflexionar sobre aquestes acceleracions —com podríem inquietar o consolar l’esperit, encara que només sigui per un moment fugaç. A través d’històries personals i observacions diverses, mono30 pretén descobrir noves formes de pensar i d’estar amb formes d’expressió que ressonen amb més força quan són simplement i sense disculpes provocadores.

Dit això, no caiguem en l’autoengany: si realment prenguéssim seriosament la idea de salvar el planeta o redistribuir els recursos de manera equitativa, sabríem que la resposta és canviar-ho tot —incloent bona part de la nostra activitat artística, que, si es té en compte en termes d’emissions de carboni, només afegeix pes a la balança. Produir braços robòtics per esculpir rèpliques de marbre o fer funcionar servidors per a renders 3D o generats per IA no ens fa, en principi, millors que altres. Enfrontem-nos a la veritat—no estem salvant el planeta (encara). Com sol passar, ens trobem actuant en contradicció directa.

Podria ser prudent reflexionar sobre les següents cites i considerar amb quina us identifiqueu més fàcilment.

Umberto Eco: “La bellesa i la cultura no salvaran gens el món,” i Bertolt Brecht: “L’art no és un mirall que reflecteix la realitat sinó un martell amb el qual donar-li forma.”

Les arts i la cultura són, en el millor dels casos, cops d’ull fugaços de sentit enmig del caos, distraccions poderoses en el nostre infinit exercici d’equilibrar contradiccions.

Imatge: Errol Sari, medallion 0, 60∅, plàstic reutilitzat, gener 2021.

S. Vuga, Comissari Temporal mono30 Barcelona