Quan arribes a Barcelona de jove, buscant una nova vida i noves possibilitats, i tens la sort de conèixer algú com Emili Teixidor (1932–2012), tot canvia. El visitant distret pot travessar la ciutat sense veure-la. Però trobar-te amb ell et llença de cop a la història catalana. A partir d’aquell moment, la gent, els barris i fins i tot els carrers es mostren d’una altra manera.

L’elecció de Carrer Margarit 30 no va ser mai casual. Per al nostre projecte és l’arrel i el pou d’on continuem traient sentit. Avui l’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local per la Generalitat, però per a nosaltres —que l’hem volgut tornar a fer viure com a part del barri— és molt més que un bé protegit. És un cos viu, impregnat de veus, rialles, passions i secrets de generacions passades. Records que hem anat recollint, com quan escoltàvem l’Emili a les nostres trobades amb te i converses llargues.

Aquesta petita joia del Modernisme, obra de l’arquitecte Antoni Facerias cap al 1905, s’alça entre mitgeres amb planta baixa, cinc pisos, golfes i terrat. La façana sorprèn a primera vista: tres relleus animals —un drac, un mico amb barret i una àliga— barrejats amb esgrafiats vegetals. Tot emmarcat amb falsos carreus que li donen solemnitat.

A les plantes superiors, balcons amb baranes de ferro forjat i mènsules molt marcades. Pilastres amb capitells ornamentats amb figures animals, motius florals i colors verds i grocs que evoquen la plenitud del modernisme barceloní. Al darrer pis, semicolumnes altes reposen sobre mènsules vegetals, reprenent un llenguatge decoratiu molt propi de l’època.

Fa temps que al barri es murmura que l’edifici no va ser mai pensat com una llar familiar convencional. Entre els últims veïns de llarga residència circulaven relats —sorprenentment coincidents entre ells— segons els quals Margarit 30 hauria allotjat dones mantingudes sota la protecció d’una coneguda família de metges barcelonins. Segons aquestes versions, les joves hi vivien amb comoditat i discreció, destinades a entretenir els hereus de la dinastia. Explicaven que aquests tipus d’acords no eren pas estranys en aquells anys i formaven part d’un teixit social ocult però àmpliament reconegut al Poble-sec.

Una dona que hi va néixer als anys cinquanta em deia:

“De petites no enteníem per què l’àvia insistia que aquelles parets havien vist més amors secrets que pregàries… Parlava d’habitacions pensades per al silenci elegant, no per als sopars de família… Ho deia fluixet, però amb els ulls li brillava una complicitat viva.”

Una altra veïna recordava l’època daurada del Paral·lel:

“A l’escala se sentien veus en idiomes diferents, rialles, fragments de cançons repetits una i altra vegada. Una veïna, una entreneuse elegantíssima, rebia músics cada nit. Després de l’espectacle al Molino o a l’Apolo, pujaven aquí a celebrar. La mare deia que aquelles estances eren més vives que l’escenari mateix.”

Ambdues van preferir mantenir l’anonimat. Temien que algun descendent de la família original encara fos viu al barri i no volien problemes.

Aquella època d’or del Paral·lel —avinguda principal que travessa el Poble-sec— és poc coneguda pels de fora. Teatres, cabarets, cafès-concerts… se’n deia el “petit Broadway europeu” al primer terç del segle XX. El 2013, el CCCB en va fer una exposició extraordinària, plena de cartells, decorats i documents, que vaig tenir la sort de visitar. Molta d’aquella atmosfera de belle époque ha desaparegut, però encara sobreviuen alguns teatres històrics.

Mentrestant, la planta baixa vivia una altra realitat. Durant dècades hi va funcionar una fusteria artesanal. Olor de serradures, el pas de cavalls i mules, fins i tot una vaca de llet: un món pràctic i treballador, ben diferent del glamur i els secrets dels pisos superiors.

Passejant avui per Carrer Margarit, la memòria reapareix en petits detalls. Fa poc, en treure l’arrebossat modern, van emergir les lletres esvaïdes d’una antiga fonda d’angle especialitzada en xampany, vins i licors d’importació. Com si les parets mateixes haguessin decidit parlar de nou.

També Pier Paolo Pasolini va passar per aquí. El 1963, l’intel·lectual italià —escriptor, home de teatre i de cinema, sempre proper al poble i als barris populars— va recórrer aquests carrers i els jardins de Montjuïc. Només podem imaginar els testimonis vius que va recollir en aquella breu estada.

Per això, Margarit 30 no és només un edifici. És un testimoni silenciós d’amors prohibits, de nits enlluernadores, d’artesans a la feina i de criatures que creixien entre olor de fusta i ecos d’opereta. Cada balcó, cada finestra encara conserva un bocí d’aquella vida.

En les poques trobades que vaig tenir amb ell, l’Emili em deia —no pas amb tristesa, sinó amb dignitat i lucidesa— que la ciutat ja estava essent devorada per la destrucció de la memòria. No sabrem mai si el nostre projecte li hauria agradat, però ens agrada pensar que sí.

Aquest és el nostre petit espai al Carrer Margarit: una casa de memòria, retornada a la vida, de nou part de la història singular d’aquest barri.

Stefano Vuga, curador mono30